Idomeni, Idomeni! crida el nen
Dia 1 a l'escola
Sento dolor! “Idomeni, Idomeni!” crida el nen mentre reconeix els pallassos catalans del camp de refugiats. I aquell bebito de 2 mesos… “20 dies a l’hospital amb oxigen” m’expliquen. Per què? Em fa mal i no sé com treure-m’ho! M’escapo i em desfogo. Des de fora sento la música i els tambors. Com mantenen el somriure? Com canten així? És només el meu primer dia i d’aquí 14 ja no hi seré però, i aquesta gent amable i somrient què?
Aquestes són les precipitades paraules que escric al meu diari personal la tarda del dimecres, per desfogar-me, quan, de sobte i sense previ avís m’ataca unes intenses ganes de plorar. Per què? Perquè van arribar a l’escola on estem uns pallassos (catalans, com la gran majoria de voluntaris que volten per aquí) i un dels nens els va reconèixer de quan estava a Idomeni. En aquell moment tota una realitat se’m ve a sobre, una realitat que de la que només era conscient en part, perquè aquí tothom somriu i és tan amable que immediatament oblides que han passat per guerres, misèria i un èxode penós. Costa molt ser conscient del que han patit.
Si voleu, començo des del principi, tot i que aquí el temps és confús i tres hores semblen un dia. Què no portem ja un mes a Grècia? Pel matí, l’arribada al squat al que diem l’escola (era una antiga escola, que ha estat ocupada perquè hi visquin les famílies, en total unes 350 persones) va ser confusa. Sentia que estàvem entrant a casa d’aquesta gent i com podíem nosaltres dir quines activitats s’havien de fer aquí? Per tant, sempre amb la màxima humilitat intentem proposar jocs, dinàmiques i tallers als nens i nenes que surten al pati des de les 12 del migdia fins a les 8 del vespre. Al migdia entrem tots els nens a dins l’escola, ja que és important que entre les 3 i les 5 de la tarda no es faci soroll (és una estranya norma grega) perquè els veïns del barri estan recollint firmes per fer fora les famílies. Durant aquest temps nosaltres anem a dinar i descansar, però de moment és incert el que fan les famílies, perquè ens han explicat que només fan 1 àpat al dia (!!!) i no sabem ben bé com funciona encara.
Aquest primer dia vam proposar jocs d’aigua (aquí la xafogor és espantosa, per això la vida es desenvolupa tard) i vam acabar ben xops en 10 minuts. El més apassionant per a mi va ser conèixer el Hossein, el nen afgà al que ja anomeno “mualem” (professor en farsi). Ell m’ha ensenyat una miqueta de farsi (ja puc presentar-me: Ez me man has Clara), a escriure el meu nom i fins i tot m’ha fet un examen (que he suspès estrepitosament). M’ha emocionat molt, pel lligam que sento amb l’Afganistan gràcies a llibres com Cometas en el cielo o Mil soles espléndidos (el meu llibre preferit!). Quantes d’aquestes històries terrorífiques que expliquen haurà viscut ell i la seva germaneta petita?
Respecte als nens i nenes, ens ha cridat a tots l’atenció com són d’adorables i simpàtics però que, de sobte, se’ls hi creuen els cables i comencen unes baralles brutals. Hem d’aprendre a separar-los i a fer contencions físiques, perquè descarreguen una ràbia impressionant en un moment i quan els frenes i els mires als ulls tornen a la normalitat. La meva reacció cap a tots ells, es barallin o no, és intentar sanar-los amb amor, amb abraçades i petons, i la veritat és que te’l tornen multiplicat.
Al migdia hem anat a caure destrossats a una plaça i a menjar el nostre tupper (sempre cantant abans de dinar, és clar, que es noti que som de cau!).
A la tarda, després de l’experiència amb els pallassos i la meva bofetada de realitat que ja us he explicat, hem viscut un moment molt maco. S’ha organitzat una trobada de dones a una sala i allà ens hem reunit voluntàries i mares. La idea és que puguin tenir un espai per elles, on treure’s el vel si volen i descansar. Uns nens tocaven el tambor mentre elles ballaven (he d’aprendre ja de ja aquest moviment de maluc tan sensual). Les he vist tranquil·les i rialleres, que maco! Jo m’he dedicat a la tasca que m’encanta: fer d’aguanta-bebés una estona i així els hi treia, literalment, un pes de sobre.
Mentrestant, els nostres “machotes” (els nois pobres no poden venir a aquestes reunions) han col·laborat a posar un gran tendal al pati, que ens salvarà els matins.
Ja al vespre, cadascú ha anat a desfogar-se a la seva manera. Jo he pogut fer-ho amb una conversa molt emocional, sobre la vida, la convivència i les persones i encara hem tingut temps de divertir-nos jugant una miqueta a cartes.
