No estan aquí per demanar caritat; no necessiten roba, no demanen diners

No estan aquí per demanar caritat; no necessiten roba, no demanen diners. No estan aquí perquè vulguin una casa i un cotxe com el que surt a les pel·lícules; de fet, segurament alguns d’aquí ja ho tenien això. No estan aquí de turisme, ni perquè les operacions de cor siguin gratuïtes, ni a emborratxar-se a discoteques de platja, ni a blanquejar diners, ... no.

Estan aquí perquè se’ls ha negat el dret de viure en pau.

Síria, Palestina, Líban, Kurdistan, Iraq, Afganistan, ... des de tot el Pròxim Orient fugen milers de persones de l’horror i la misèria.

Ahir en una assemblea molts refugiats van explicar la seva situació. Eren històries que un ja es podia imaginar, que ja havia llegit en alguns llocs. Però era colpidor escoltar-les.

Han perdut la feina i la casa. S’han exiliat de la seva terra i van passant per diferents països on se’ls enganya i se’ls insulta (tremendament indignants les diferents institucions nacionals i europees... esperem tenir l’oportunitat d’explicar-vos les mentides i humiliacions que estan rebent cada dia els refugiats). Tenen familiars malalts, hi ha famílies dividides.

Una persona pot perdre la casa, passar gana, viure en condicions precàries, ... però el pitjor que li pot passar es perdre l’esperança, viure amb por i sense dignitat. I això és el que es passa a molts refugiats i refugiades. En l’squad on estem, La Quinta, hi ha unes 400 persones (més dels refugiats que Espanya a donat dret d’asil...). Més de la meitat passen els dies tancats a les seves habitacions per por que la policia els detingui, com ja ha passat altres vegades. Molts han oblidat que tenen uns fills que els demanen atenció, i d’aquí la constant violència dels infants. Molts són apàtics a les coses que passen al seu voltant. Molts no surten, no ballen, no canten; passen els dies simplement esperant que els dies passin.

I és aquí on nosaltres, els escoltes, tenim molt a aportar. Ens hem posat mans a la feina, que n’hi ha moltíssima i difícil, però els resultats es comencen a notar i són francament bons (aviat us ho explicarem amb més detall). No és mèrit només nostre; si no fos pels joves de La Quinta i de tot una colla de persones que malgrat tot es neguen a perdre el somriure i les ganes de gaudir la vida, així com de voluntaris capaços i amb total entrega, tot això no funcionaria.

Ahir a l’assemblea s’estava valorant una proposta conjunta de tots els squads i camps de refugiats. La idea és fer una manifestació per pressionar a les institucions per trobar una solució a la seva situació. Fa molt mal veure la seva desesperació i impotència, més quan saps que les coses estan més difícils del que ells es pensen.

La Quinta és una antiga escola de primària que van tancar durant la crisi que s’ha reutilitzat per donar sostre a refugiats del Pròxim Orient. Uns quants veïns de la zona estan recollint firmes per demanar que se’ls faci fora, queixant-se del soroll que feien els nens i nenes de 3 a 5 de la tarda al pati (evidentment ara no es deixa que els infants estiguin al pati durant aquestes hores). Crec que és una bona imatge de l’actual Europa. Un grec els deia ahir a l’assemblea “Fa sis anys no necessitàvem sexe perquè el govern ens donava pel cul cada dia! De demanar no en treureu res”. Imagino, com la majoria dels grecs d’aquest barri, aquell home era anarquista.

Fa molt mal veure una Europa insensible, amb responsabilitats severes en el que s’ha convertit el Pròxim Orient i com de difícil sembla ser un canvi, almenys cap a bo. Fa mal, però tot i així no podem dubtar ni tan sols un moment i lluitar per canviar la situació.

Més enllà del voluntariat, voldria dir que ens estem trobant amb gent d’una qualitat humana immensa. Conèixer gent així et fa sentir acompanyat en aquest món tan lleig, tan injust, i t’omple d’una tendresa i fraternitat essencials per a viure.

Amb el seu coratge, amb el vostre suport,

Seguim, seguirem!

Pol Orobitg

#projecterefugiats