Una demostració de valentia
La guerra i la vergonyosa gestió migratòria de la resta de països els ho ha tret tot, també els drets i llibertats. Però, tot i això, no es rendeixen.
Portem una setmana cooperant a l’escola ocupada “La Quinta” i la resposta que hem rebut per part de la comunitat és impressionant. I ho és des del primer dia, per exemple, quan ens van donar la benvinguda amb la seva música alegre de càntics a ritme de tambor (personalment, un dels moments més emocionants que he viscut aquí).
A vegades tenim la sensació d’estar-nos ficant en una “casa” on ningú ens ha convidat, però la mateixa gent de la comunitat ens esborra tots els dubtes amb la seva admirable actitud. No han desconfiat mai de nosaltres, tot i que som uns desconeguts per a ells. Ans al contrari, no parem de rebre mostres d’afecte.
Veient que les necessitats bàsiques estan cobertes per la mateixa comunitat, que organitza tot el que fa referència a menjar, neteja, salut i presa de decisions generals, la nostra funció des que vam arribar es basa en organitzar activitats per a tots els infants.
Portem una setmana treballant la convivència i la relació entre ells amb jocs i dinàmiques en grup per intentar pujar l’autoestima i els ànims. I, poc a poc, ja estem notant els primers canvis. Durant els primers dies, eren pocs els nens i nenes que sortien al pati de l’escola on viuen, l’espai on treballem (molts es queden a les habitacions per por). Però cada cop són més els que participen de les activitats. A més a més, aquests últims dies, també hem pogut veure una actitud diferent dels pares i mares, aspecte que considerem importantíssim. Alguns treuen el cap per la finestra de la seva “habitació” per observar. Altres, ja baixen a veure com els seus fills juguen i es relacionen amb la resta. D’altra banda, les baralles entre nens cada cop són menys freqüents. De fet, ahir al matí no va haver-hi ni una.
En resum, la situació a “La Quinta” ha millorat els darrers dies i tots els voluntaris de l’escola vam estar d’acord amb aquesta conclusió durant l’assemblea que es va celebrar ahir. Però és que ens ho han posat molt fàcil. És admirable la rapidesa amb què infants i adults ens han acceptat i s’han animat a participar de les activitats que anem organitzant. És admirable que nens de 10-12 anys com el Fajad o el Saud tinguin ganes de jugar i riure, en tot moment, tot i que la seva mare estigui a Alemanya i el seu pare mort. És admirable que joves de la nostra edat tinguin ganes de voler sortir de festa amb nosaltres o d’anar a la platja, tot i que alguns estiguin sols, amb els pares vivint a Síria, com és el cas del Betar.
Aquesta gent és molt valenta. Ho han deixat tot per fugir de la guerra. Han hagut de marxar del que és el seu indret del món i, allà on han pogut arribar, els països receptors no els tracten com a persones. Els adults no ens paren de manifestar que només volen els drets i llibertats que mereix qualsevol individu. Poder viatjar, reunir famílies que estan separades en països diferents, tenir unes condicions de vida dignes. Psicològicament, han d’estar destrossats i farts de la situació, però tot i això no és rendeixen. Ens estan donant una lliçó.
