“Don’t Give Up The Fight”
Un dia més tornem a ser a la 5º, l’antiga escola que tancada a causa de les retallades de la Troika ara convertida en un centre per a refugiats que marxen de la guerra i el terror, mentre esperen. Molts, potser, hauríeu vist normal haver nombrat aquest lloc com un centre improvisat, i més si us dic que aquest centre es troba en el cor d’un barri anarquista; segurament un dels més actius en aquest moviment de tota Europa i on encara no hi hem vist ni rastre de l’autoritat grega.
Doncs no és correcte, aquest lloc no és improvisat, ans al contrari. En un barri en què la ideologia que predomina rebutja un sistema, una organització on hi ha superiors i inferiors, en aquest lloc és on s’està tractant de forma més digna a unes persones obligades a fugir. Pot ser sorprenent que en aquest indret s’organitzin aquestes institucions tan bé, igual és que el sistema en el que durant molts anys s’ha fet bandera de ser el més just, democràtic i equitatiu realment no en té res de tot això. És necessari fer una reflexió de tot el que es pot veure en el barri d’Exàrquia; on refugiats i gent autòctona conviuen (també amb molts voluntaris) d’una manera absolutament normal. Per exemple, a la Plaça Exàrquia sempre et trobes amb voluntaris que has conegut aquí o allà i amb refugiats que decideixen sortir a comprar o simplement a passejar cansats i avorrits de ser on són, esperant.
Divendres passat a l’escola hi va haver una assemblea molt important on hi van prendre part voluntaris i refugiats de tot arreu. Va ser una assemblea inèdita ja que no només hi havia gent dels diferents “squats” (centres autogestionats com la 5º) sinó que també van venir refugiats de camps que hi ha a les afores d’Atenes, com el d’ Elleniko. Tot i que la dinàmica era molt feixuga ja que s’havien de repetir les intervencions com a mínim 3 cops (Àrab, Anglès i Farsi) si és que algú no començava parlant en castellà o en grec, aquest fet no va evitar que se sentissin testimonis interessantíssims i desoladors. Molts dels refugiats tenien ganes d’explicar-nos que no són aquí per res més que per fugir de la guerra. Un d’ells va dir que nosaltres no sabem el que és la guerra; tenia raó. Va dir que “la guerra és dir al teu fill que porti pa i que no torni”.
Però el gran problema és el que tots explicaven, no poder reunir-se amb la seva família novament. Alguns tenen encara la família a Síria o Afganistan, però molts d’altres tenen part de la seva repartida per Europa. La seva queixa és que molts tractats dels que s’haurien de acomplir i exigeixen reunificar les famílies allà on toqui no s’estan complint. Molts ensenyaven amb decepció els permisos dels seus familiars com a refugiats a França o Alemanya preguntant-se per què ells encara han d’estar aquí. Els qui ho exigien eren els adults, els pares de famílies dividides per la lamentable política exterior dels estats del vell continent. Però els qui ho pateixen més són els més menuts, els nens amb els qui cada dia riem i juguem i que sempre que preguntes on és la seva família et diuen que aquí no hi són tots. Avui un nen de 6 anys m’ha dit que en fa 2 que no veu el seu pare i que és a Alemanya; ara ell ho veu com una realitat on no hi pot fer res, però quan sigui més gran i hi pensi no sé molt bé quina opinió tindrà d’un sistema que el va privar d’estar amb son pare, com a mínim, durant 2 anys. Per mi aquí està el drama. Quan un nen et dibuixa una “platja grega” i en la sorra hi dibuixa un dels flotadors que devia usar en la seva travessia per l’Egeu queda clar que fa massa temps que estem treballant com a estats occidentals i “avançats” no massa bé. Només demano pensar-hi.
