La força del present
Escric des del dubte. De fet, el que més he fet des que vam començar ha estat dubtar. Al principi dubtava sobre si seriem útils. No tenia clar si la nostra feina era necessària, si realment teníem gaire a aportar. Després vaig dubtar de la continuïtat del nostre projecte. De si el que estàvem intentant construir morirà o no un cop marxem. I ara, com més m’apropo a la realitat dels refugiats, dubto més que mai del que sempre he estat dubtant.
Dubto de les grans i solemnes democràcies europees. Dubto dels drets humans fets a mida d’uns pocs. Dubto de les xifres sense rostre que m’escup la tele. Dubto de les fronteres, del mercat, de mi mateix, dels meus privilegis i sí, com sempre, del sistema.
No obstant, crec que he après una cosa de què no tornaré a dubtar. He entès la força que té l’ara. He vist com de fort pot ser el present. M’explico: Portem més d’una setmana convivint amb gent que té unes històries que encongirien qualsevol cor. Tot i això els nens quan juguen, juguen. Els joves quan lliguen, lliguen. Les mares quan ballen, ballen. Quan canten, canten. Quan riuen, riuen. Quan xerren, xerren. Quan el seu temps s’omple, la força del present fa miques el passat terrible i el futur incert. I, per molt que la motxilles que porten pesi, l’ara fa que aquestes es vagin buidant, fins que allò viscut no pesi, perquè és ara quan estan vivint.
I potser és això el millor que els podem aportar amb el nostre projecte. A banda de ser mans que ajudin, d’aportar idees, de posar un granet de sorra en una educació, de construir rutines en el desert del no res, de crear un bon ambient en una situació límit, de dissenyar un projecte perquè s’hi pugui implicar qualsevol persona interessada en la squad de la 5ª, a banda de tot això, poder ajudar-los a treure les àncores del que han passat i del que els passarà és una de les millors maneres de fer cada dia una mica millor. Salvar les seves vides és el més important, sens dubte, però és també necessari intentar que el seu present tampoc mori.
