Els Nadies que són Algú
Novè dia a Atenes.
Era fàcil intuir que el voluntariat plantejat ens anava a fer trontollar tot allò amb que vivim dia a dia. I clar que te n’adones de l’existència de dos móns a la Terra quan famílies de 8 persones tenen 4 m₂, els nens no saben més que barallar-se perquè els seus pares resten passius després del viscut, gran part de les famílies romanen a la seva habitació per por i no veuen vida més enllà de l’escola o dels carrers d’Exarchia. Però a la vegada, l’alegria de veure que amb el pas dels dies estem coneixent cada cop més nens i nenes, que la pau comença a regnar als matins, que les mares i els pares es comencin a apropar, que algunes famílies ja facin sortides a la platja..., ha fet que les emocions fossin confuses, diverses i contradictòries.
En pocs dies, hem estat una olla de sentiments i reflexions que cadascú ha anat destapant i tapant al seu ritme i en els moments desitjats o donats. I és que hi ha hagut molts moments per tot.
Al ball de dones, per exemple, vaig tenir la sensació que menys hagués esperat si m’arriben a explicar un espai així. A l’alegria i sorpresa, s’unia la timidesa al sentir-me inundada de tanta i tanta energia, força i sensualitat.
L’assemblea de totes les squads també va ser molt especial al adonar-me que tot i les distàncies quilomètriques parlem amb el mateixos termes: dignitat, humanitat i el dret a una vida segura i en pau.
Però el moment què crec que les emocions van trobar un click, va ser amb una xerrada al vespre amb un noi afgà, l’Abdullah. No només m’explicava la seva història i se m’encongia el cor, sinó que donava una bona dosis d’humanitat a les lectures que avui en dia ens fan llegir als estudiants de Ciències polítiques. No són només atemptats que provoquen l’inici d’X guerra, alineació, o conflicte sinó també que la persona que tinc davant hagi hagut de néixer a Pakistan i tornat al país dels seus pares havent complert l’any amb la cosa més calmada. Des del seu naixement ja ha sigut un exiliat.
L’Abdullah no m’explica amb paraules com passa els dies però sí ho fa amb gestos o breus comentaris. Ha començat a fumar aquí perquè els dies són molts llargs; no vol parlar amb amics seus i despenja trucades perquè sempre té la mateixa avorrida conversa explicant la seva espera; troba a faltar la seva família perquè són molts els germans, com també els pares, els que ha deixat a Kabul.
Però és quan em va fer la típica broma que el portés a la maleta quan comencen a encaixar-me certes coses. Perquè no busca sortir de la rutina de la feina o l’estudi. Perquè és quan per primer cop em sento interpel·lada. Com a Andrea, com a persona privilegiada del primer món. Perquè li dic que pot ser més tard estudio una altra carrera, al jubilar-me, i em respon que jo tinc temps. Perquè el meu futur, enmig de les incerteses, té certa seguretat. Ell no en té cap.
I llavors comprenc a fons perquè sóc a Grècia, allà xerrant amb ell. Amb les paraules de l’Abdullah, de la desesperació i la impotència de no poder fer-hi res, em torna la convicció de seguir insistint sense defallir. Perquè si ells no tenen veu en aquest món podrit, nosaltres hem de ser els seus altaveus. Per mi ja no serà mai més un “Nadie” dels que parla Galeano. Ara té rostre i ulls una de les tantes persones en qui pensaré els dies en què demanem justícia a Barcelona.
Ara que escric, tinc davant un avi que fa estona que em va mirant. Qui sap si és un dels tants jubilats amb una pensió mínima, o un pre-jubilat que es troba a l’atur. Només sé el que han fet amb Grècia les mateixes autoritats europees que ens ofeguen a nosaltres. Les mateixes que no volen obrir fronteres o fer un repartiment just, no discriminatori i que abraci el conjunt de refugiats.
Ja va sent hora de canviar-ho. Per ells. Perquè demà també podríem ser nosaltres. Perquè sempre la unió ha fet la força i creiem en un nou món. I perquè, com deia el Che, "la solidaritat és la tendresa dels pobles".
