"Habibi, you love him more than me"
"Amor, l'estimes més a ell que a mi" em diu el Mohamed, un noi sirià de 13 anys, després que abraci a un noi afganès.
Aquí les abraçades volen. Tothom en vol, tothom en dóna. La necessitat d'atenció i d'amor és tan gran, que si tens dues nenes petites en braços és molt probable que es barallin perquè no en tinguin prou amb compartir-te.
I mai havia rebut abraçades tan fortes. Els infants t'estrenyen contra ells/es com si no hi hagués un demà, com si et poguessin perdre en qualsevol moment. "No leave no leave!!" ens diuen cada dia a les 15 h quan marxem a dinar. "Tomorrow come? tomorrow???" ens pregunten amb veu aguda a les 21 h quan s'acaba el nostre dia a l'escola.
Se senten traïts tan fàcilment... Com gestiono el moment en què un noi m'insulta i em diu que sóc mala persona, que sóc boja? Fins i tot quan m'evita o m'intenta pegar? I com gestiono el fet que tot això s'hagi donat perquè he abraçat a un noi d'Afganistan? O perquè l'he separat d'un amic seu amb qui s'estava pegant bestialment?
Hem tingut moments molt difícils, moments que ens han baixat la moral i, almenys a mi, m'han fet replantejar molt la nostra tasca a l'escola. Estem donant molt d'afecte a persones que en van faltades, estem donant-los uns hàbits de joc, unes normes, unes habilitats per a poder relacionar-se entre ells de manera més sensible i pacífica. Però alhora estem creant una necessitat, de tot això, de la nostra tasca, que no sé si serà coberta quan marxem. Si ja es van sentir traïts quan no vam jugar amb ells unes hores del dia d'ahir perquè volíem estar per les dones grans, no vull ni imaginar-me l'abandó que viuran quan d'aquí tres dies marxem. Com tractem això amb ells/es? Com els fem entendre, quan la barrera idiomàtica és tan important que ja costa dinamitzar jocs senzills, que per molt que marxem a casa, nosaltres estem amb ells. I de què serveix tot plegat si Europa els abandona?
Per molt que els haguem dignificat i alegrat aquests dies, per molt que contínuament vagin arribant voluntaris a intentar continuar la tasca... el que necessiten és marxar d'aquí. Necessiten recuperar la seva vida, o tenir la llibertat de crear-se'n una de nova.
Avui han cantat cançons que parlen de Síria, i de les seves ganes de tornar a casa. Una mare em somriu amb complicitat mentre les dues plorem.
Parlo amb en Safwan, un jove sirià de 21 anys. Són 9 germans, 6 dels quals no van poder marxar a Turquia com va fer ell. Ha viscut quatre anys en guerra, ha vist bombes caure del cel, ha caminat per carrers tacats de sang i cadàvers. Fa un mes que no parla amb la seva mare, no sap com està. Va veure el seu pare caure mort a trets. Avui ell em pregunta si la meva vida a Barcelona és feliç o trista. Feliç li dic, i pregunto per la seva. "La meva no, jo estic molt cansat". "I hate my life",
