TORNEM, PERÒ SEGUIREM
Ja han passat tres dies des del nostre comiat a l’escola. El nostre fugaç però intens voluntariat s’ha acabat. Aquests dies ens han deixat una petjada enorme. Després del comiat, creiem que nosaltres també hem deixat una petjada –probablement més petita– a la 5ª, i ens alegrem i enorgullim moltíssim d’haver-nos entregat al màxim. No som ni herois ni heroïnes, ni imprescindibles ni insubstituïbles, però els hem entretingut en les seves hores mortes, i segurament alguna cosa més, però sobretot els hem estimat amb bogeria.
I és per culpa d’aquesta estima que ara ens trobem travessant com una mena de procés de dol. El nostre cor s’ha fet més gran en aquesta estada, ì ara s’ha empetitit de cop; amb la nostàlgia alegre de molts records anem curant-nos.
Recordem les rialles dels nens i nenes i les mirades de complicitat dels pares i mares. Les abraçades. Carai quines abraçades! És impressionant quants sentiments i emocions es poden transmetre en un gest ben senzill.
Recordem la incansable hospitalitat rebuda.
Dels joves com en Beta, el primer a acostar-se i en fer amistat. En Safwan, amb el seu coqueteig entranyable ens va robar el cor a tots i totes. En Mahmud, amb la seva timidesa i càlida mirada. En Mohammed, amb la seva generositat (ens va convidar a un sopar a la siriana a casa el seu cosí que mare meva... encara l’estem digerint!). En Mustafa, amb els seus cants d’enyorança a Síria, a la por i terror de la travessa des de Turquia; cants que ens emmudien i retronaven dins nostre, de tots els que l’escoltaven. Als joves amb qui cadascú de nosaltres ha trobat una amiga o un amic per xerrar quan el sol començava a marxar. I a tots els altres joves que ens feien sentir que érem benvinguts a casa seva, que sense haver parlat ens hem entès, que ens hem transmès l’amor d’un somriure sincer i que ens hem acomiadat dolguts.
Dels nens i nenes, que només arribar alguns ja desitjaven portar-nos amb la seva família i ensenyar-nos casa seva. Els mateixos amb qui des del primer pistoler fins l’últim Seguirem d’Obrint Pas ens han ajudat a dinamitzar tots els matins i les tardes.
Dels adults, que tot i tenir el just, al té, al cafè, a les “argiles” i al menjar no se’ls podia dir que no. Els mateixos a qui l’últim dia podies observar l’agraïment als seus ulls.
Recordem també que la bondat existeix, i pot fer-se possible si hi ha amor i pau. També entre nosaltres, els cauencs, que quan hem anat tots a la una, hem vist que podem construir del no-res projectes molt ambiciosos i tenir la capacitat d’assolir-los.
Recordem, perquè som memòria. Mai podrem oblidar tot el que hem rebut de persones meravelloses.
Però si us som sincers, també recordem moments no tan alegres. És dur adonar-se que nosaltres marxem –Why my friend? Why you go? Not go please!– perquè tenim les vides mil·limètricament planificades –per ara– i el nostre món és un altre.
Però no volem que segueixi sent un altre. No volem que les persones, segons a quina terra neixin, els toqui ser voluntàries i a les altres refugiades.
Al contrari, volem que se’ls tracti com a persones humanes. Volem que se’ls obrin les fronteres, però volem més encara. Volem que s’aturi tot allò que fa que siguin refugiades. Hem vist l’arrel del problema. El “No a la guerra” que cantàvem alguns des de petits contra la guerra d’Iraq, s’alça entre nosaltres amb més força que mai. Volem que els països europeus i les altres potències mundials deixin d’intervenir –o originar– en els conflictes d’Orient Mitjà només per treure’n profit. Volem que el derecho a vivir en paz que cantava Victor Jara s’estengui arreu del món.
Per això mateix, no pararem. Tornem a casa, però només nosaltres. I per això, cada cop que se’ls tracti com a animals hi serem per denunciar-ho. Cada cop que se’ls tracti com a aprofitats hi serem per denunciar-ho. Cada cop que se’ls hi denegui una vida digna aquí o allà hi serem per denunciar-ho.
Per denunciar-ho, i sobretot, per canviar-ho. Canviar la seva situació i la de tants com ells que es troben a casa nostra. Quan tanquin un CIE, hi serem per celebrar-ho. Quan deroguin la Llei d’Estrangeria, hi serem per celebrar-ho. Quan s’entengui que els manters no fan la competència a ningú sinó que únicament intenten sobreviure, hi serem per celebrar-ho. Quan es desmilitaritzin les fronteres d’Europa, hi serem per celebrar-ho. Quan no hi hagi necessitat de llançar-se al mar amb una barqueta repleta de gent, hi serem per celebrar-ho. Quan Cerdanyola aculli al màxim de refugiats possibles, hi tornarem a estar per celebrar-ho, i haurem lluitat per aconseguir-ho.
Tornem, però seguirem.
